24 agost 2018 - Un desallotjament una altra ocupació! Avui a les 6 i poc de la matinada un desplegament apocaliptic dels mossos d’esquadra han desallotjat el CRAE okupat. Al menys 9 furgones antidisturbis, 4 cotxes patrulla, policíes secretes, una ambulància i seguretat privada de l’empresa Sabico (fragadis-spar). Han entrat sense previ avís i sense que cap de nosaltres hagués rebut cap ordre judicial. A cops de mall, i enfocant les cares amb llanternes han despertat a les que estaven a dins. Després de retindre’ns una estona dins una sala i demanar identificació, ens han fet passar una a una a les habitacions, on ens han escorcollat i hem pogut agafar algunes de les nostres coses. Mentre esperavem per sortir sentiem com seguien rebentant totes les portes del CRAE. Poc a poc i per parelles hem pogut anar sortint. Sols han deixat que agafessim una petita part del material que teniem a dins per fer les activitats planejades per la propera setmana. Han tallat els carrers i estan tapiant portes i finestres.
Un desallotjament, una altra okupació

CRAE i RESISTEIX (18 Juliol 2018). El 18 de Juliol les tropes franquistes van sublevar-se començant una etapa de 40 anys de foscor i mort. El 19 de Juliol nosaltres el Centre Radical Autogestionat Enorme per transformar-ho en la llar de la reivindicació, de la cultura, les inquietuds, les cures i l’alegria que portem a dintre i volem compartir. Neix el Centre Radical Autogestionat Enorme, el CRAE. Neix en la Tarragona somorta, la Tarragona traïda, la Tarragona feudal, mafiosa, catòlica, governada per aquesta colleta de sàtrapes on tindrem armes de l’OTAN i lladregots d’escales llargues. La Tarragona corrupta del formigó, el parc temàtic de la petropol·lució i de les Grans Runes.

Aquí, d’entre aquestes mateixes Grans Runes ─en concret, les de l’antiga Casa Sant Josep ─ sorgeix el CRAE. ¿I per què aquí i no a un altre lloc? Doncs perquè és enorme, té camp de futbol i hi fotrem uns concerts brutals. Però sobretot sobretot, per tocar la figa a aquesta quadrilla de mafiosos especuladors que controlen la ciutat. Aquests homes invisibles ─cada cop menys invisibles─ que, amb l’ajuda dels seus sequaços a l’ajuntament, deixen caure les cases de la Part Alta i la Part Baixa per fer-hi després hotels de cinc estrelles; això mentre centenars i milers de persones tenen serioses dificultats per trobar un sostre sota el qual arraulir-se.

A nosaltres, unes saltimbanquis a qui ens agrada molt el circ i els pallassos, ens diverteix molt aquest numeret de tenir per regidor d’urbanisme un arquitecte que és vocal patró de la Fundació Casa Sant Josep, amb cadira al consell de la Fundació Sociosanitària Santa Tecla. Ens partim de riure, de debò, quina demogràcia!!! XD

Nosaltres no serem hipòcrites, no ens embolcallarem en una capa de moralitat: honestament, ho hem fet perquè ens avorríem i perquè, després d’haver satisfet tots els nostres apetits consumistes, afectades per un insomni inexplicable ─qui sap si per culpa d’aquelles torxes immenses que van acabar amb la foscor a Tarragona─, hem preferit sortir al carrer de nit i saltar per les teulades que no pas llançar-nos als llibres d’autoajuda.

Però això és un manifest. Vosaltres espereu que al llarg d’un text, més o menys insuls, anem definint políticament el projecte a través d’una sèrie d’adjectius d’aquells que acaben en -ista. Així doncs, i per a les qui necessiten d’aquestes etiquetes, direm que el CRAE és un projecte anticapitalista, antifeixista, feminista, autogestionat, que vol lluitar per la llibertat de les persones i per l’autodeterminació dels pobles, que s’oposa a la repressió de l’Estat, a la criminalització de la protesta, a la militarització de Tarragona, a l’imperialisme i a la globalització com a fases ulteriors del capitalisme i a tots els mals que això comporta.

Ara bé, per a les qui pugueu pensar més enllà del sí o del no, de la dreta o l’esquerra, per a les que sabeu que la realitat és més complexa, podem atrevir-nos a dir coses que semblen mentida, contradiccions impossibles: coses com que no gaudim a l’atur ni gaudim treballant. Que no som violentes però tampoc pacifistes. Que no som sàvies però sí intel·ligents. Que no volem haver de ser valentes, però que som i volem ser valentes. Que farem democràcia però que no som demòcrates. Que estem vives, però també som les mortes. Que posarem una galta però no l’altra galta. Que tenim confiança però cap esperança. Que som homes i dones però volem deixar de ser-ho. Que som un somriure que es caga en la revolució dels somriures. Que, en tot cas, lluita sí, festa també. I que ens estimem, i que és això el que tot ho mou.

Que fem el que fem PERQUÈ SÍ, perquè volem. No perquè ho haguem de fer.

I que si allò personal és polític, aleshores no esperarem més el dia de la revolució. La farem aquí i ara. Farem la nostra política. I les nostres polítiques socials. Vosaltres vau traslladar la Casa Sant Josep per especular amb els seus terrenys. Nosaltres n’obrirem altre cop les portes per a acollir i atrevir-nos a inventar noves formes de viure i de conviure.